Technoromantisme	Galerie	Gallery	Rien de spécial	Nothing special	projets & pdf	DVDREMIX	DVDREMIX en		Theorie	Theory	Contact

 

Stephan Barron i Sylvia Hansmann

Són dos artistes que han enviat obres per mitjà de telefax a tot Europa, en un recorregut de tretze dies seguint el meridià de Greenwich.

Des del dia 7 fins al passat dia 19 de setembre un aparell de telefax instal.lat a Espais-Centre d'Art Contemporani de Girona va estar vomitant un seguit d'imatges, textos i altres obres d'art que, des de diferents punts d'Europa, hi enviaven els dos artistes Sylvia Hansmann i Stéphan Barron. Espais era una de les nou terminals receptores del Projecte línies que han realitzat els dos artistes. Es va tractar de traçar en automobil una recta seguint el meridià de Greenwich des del Canal de la Mànega fins al Mediterrani, o sigui des de Deauville fins a Castellò de la Plana.

JORDI FALGÀS

A David Hockney, un dels màxims exponents del pop-art, se li atribuïa fa poques setmanes el descobriment del telefax per a usos artistics. El pintor britànic, resident als EUA, declarava que l'artista ha d'aprofitar les noves tecnologies i humanitzarles. Últimament el pintor ha estat enviant als seus amics faxs de 16 planes que, una vegada recompostos, formen un mural d'un metre per quasi metre i mig. Ara Hockney està treballant en un de 36 planes.

Molt bé, senyor Hockney, però vostè no ha sigut el primer. Alguns mesos abans, I'artista francés Stephan Barron ja estava concebent, junt amb Sylvia Hansmann, d'origen alemany, el Projecte línies. "L'origen de la nostra acció –explica l’Stephan– prové d’una visita que vam fer a unes grutes prehistòriques, on els traços fets pels homes prehistòrics que vam poder observar ens van impressionar molt. D’aqui va sortir la idea de fer un projecte sobre el traç, la línia".

La seva intenció era iniciar una nava representació de la linia, un dels primers símbols de l’home, una representació que integra l’espai, el temps amb la imaginació i la reflexió de cadascù. Per realitzar aquest projecte, evidentment calia trobar la línia més important. "Vam escollir el meridià de Greenwich, que és la linia més simbòlica, és la referència universal per al temps, per al temps i per a l'espai, també. Per a mi, que porto a terme una reflexió sobre el temps i l'espai, era molt significatiu treballar amb el principal meridià".

Evidentment la principal incògnita que presenta aquesta acció és ¿i com es fa per anar des de l'Atlàntic fins al Mediterrani en linia recta, travessant rius, muntanyes, camps, boscos, llacs i altres accidents geogràfics?. Tots dos riuen i la Sylvia respon que "home, com us podeu imaginar és impossible de seguir la linia imaginària i aleshores el que vam fer va ser dividir el recorregut en tretze jornades, tretze etapes. I cada dia el que fèiem era coincidir amb un o dos punts reals sobre els que passa el meridià, i la resta la fèiem per carreteres normals".

Arribats al punt escollit foien fotografies i es posaven a treballar amb tot el material que tenien i trobaven. A l’hotel més proper–i davant la sorpresa dels hotelers–installaven els dos faxs (cedits per EGT Internacional) i la fotocopiadora, i començaven a ampliar, reduir, i crear noves i multiples imatges que, successivament, anaven enviant als nou centres receptors: Ars Electronica, de Linz (Àustria); l’Institut Francès de Colonia (Alemanya); la Galeria Alain Oudin, de Paris; la Galeria d’Art Contemporani La Criée, a Rennes (França); la Casa de Cultura d’Amiens (França); el Museu d’Art Modern de Ceret (França), el Museu de Coutances, al Canal de la Mànega (França) i Espais Centre d’Art Contemporani, a Girona.

"Ara tinc en projecte–continua Stephan–fer un gran quadrat, a Nova York, que s’anomenarà Times Square, el quadrat del temps. Però aquests treballs amb la linia i el moviment sén només una part del meu treball, lligats amb aquestà tecnologia. He treballat amb satèl.lit, amb imatges vídeo trameses per telèfon, amb transmissions per ordinador, etc. El que més m’atreu sén les llargues distàncies, el que es pot anomenar com art planetari, l’art sobre el planeta".

Estan molt contents del resultat obtingut amb el projecte Línies, però ells mateixos diuen que "una cosa cra el que ens pensàvem abans de sortir i l’altra la que ha resultat. Però el treball ha estat interessant i intens, hem fet quaranta dues imatges per cada un dels centres receptors, totes diferents, la qual cosa vol dir un munt de feina. D’altra banda hi ha el factor viatge i aventura, una mena de pelegrinatge que és força comparable al que podia ser fer el Cami de Santiago, que es va convertir en un recorregut artístic".

Tornen a riure quan se’ls pregonta pel futur d’aquest tipus d’accions. Serà l’art del futur? "és tota una discussió teòrica que tenim amb artistes més clèssics, perquè n’hi ha que no es volen desfer de la pintura ni un moment, i en canvi jo penso–parla Stephan– que cal servir-se d’aquestes noves tecnologies per crear obres d’art. Ara, això no vol dir que forçosament d’aqui a un temps l’art sigui això. Probablement poden conviure plegats". Sylvie ategoix que "I'art no ha de ser només això. En qualsevol de les seves vessants, I'art el que ha de fer és aprofitar tots els mitjans tècnics possibles per a la creacio, que son fantàstics. En el que no es pot caure és en l'artesania. Sempre cal continuar la recerca, més que cientifica, la recerca que ens permet la imaginaciò".

"Es pot anomenar art planetari"

Stephan Barron és un dels pocs artistes francesos que des de 1983 utilitza les noves tecnologies de comunicació en les seves manifestacions artistiques. Entre d’altres projectes ha realitzat: La nit internacional de la telecomunicacio (1986), on es va establir comunicació simultània entre artistes de tot Europa; Thaon/NewYork (1987), utilitzant un satellit, i Orient Express (1987), un procés de transmissió amb computadora entre Paris i Budapest.

Sylvia Hansmann, alemanya d’origen, realitza una activitat artística de creació de testimonis a partir de l’anàlisi d’entorns. Entre d’altres, ha realitzat les seguents installacions: Llocs a determinar (1987), una instal.lació en un supermercat destruit per un incendi; i El vent (I989), una instalació sobre el vent i les seves empremtes.

 

PUNT DIARI - 24 de setembre de 1989 - Girona